dijous, 18 de juny del 2009

Nada como mamá, nada como mamar

Nada como mamá, nada como mamar. LAS ASOCIACIONES. CRIAR CON EL CORAZÓN, EL PARTO ES NUESTRO, AMAMANTAR, MAMILACTANCIA Y VÍA LÁCTEA, han elaborado un vídeo Spot en promoción de la lactancia materna.
Dicho vídeo ha sido colgado en la red Youtube, pero para sorpresa de todos ha sido restringido, cuando uno intenta ver el vídeo aparece la siguiente leyenda:

Es posible que el contenido de este vídeo o grupo resulte inadecuado para algunos usuarios, tal y como lo ha marcado la comunidad de usuarios de YouTube.Para ver este vídeo o grupo, debes verificar que tienes al menos 18 años de edad.

¿Cómo?¿Dar de mamar es obsceno? ¿Un contenido inadecuado? por favor!! Dar de mamar es el acto de amor más puro y natural entre una madre y su hijo. ¿Habrá que iniciar una campaña como en Facebook? Ey youtube, que dar de mamar no es obsceno!!!!!!!

dilluns, 15 de juny del 2009

Quan la llet ens marxa...

Ahir vaig trobar un extracte del llibre “Un regalo para toda la vida - Guía de la lactancia materna” del Dr. Carlos González, on explica clarament com l’entorn pot influenciar sobre la nostra lactància. M’encanta llegir aquest home, tant de bo pogués llegir-vos el llibre sencer, ja que gràcies a ell encara avui dia puc continuar amamantant al meu fill de 8 mesos. Me’l van regalar al mes de tenir al nen i puc assegurar que ha estat el millor regal que m’han fet, (sense desprestigiar cap altre regal, és clar) si, si, una cosa tant senzilla com és regalar un llibre, ha suposat un munt de coses positives per a tota la família, el principal beneficiat el meu fill, que ha pogut gaudir des del principi i fins als 6 mesos d’una lactancia materna exclusiva i encara a dia d’avui el seu principal aliment és la llet materna.
Encara recordo els primers deu dies d'angoixa fins que no em va pujar la llet, vam estar a punt de defallir, o quan vaig tenir aquelles esquerdes tant doloroses, desitjava que no arribés mai l'hora de tornar a donar el pit, o els consells del pediatra quan em recordava que havia de donar el pit "cada dues hores i encara que te'n demani més, no li donis fins que li torni a tocar" però hi havia quelcom en aquells horaris absurds que no funcionava, el meu fill estava més inquiet i de passada jo m'angoixava cada vegada més. Bé, per sort el meu instint em va fer anar a seguir els consells del llibre i vaig optar per una lactància a demanda, tal i com aconsellen ara la majoria d'hospitals i pediatres. La veritat és que hem guanyat en salut i de passada, també cal dir-ho, hem estalviat en biberons, que no són gens econòmics!
En resum, un article excel·lent d'un pediatra excel·lent!
Aquí us el deixo.

"Imagine a una cierva dando el pecho tan tranquila. De pronto, huele a un lobo. Sale corriendo después de esconder a su cría entre unos matorrales, porque su cría no puede correr. Como la cría no huele a nada (para eso se ha pasado su madre todo el día limpiándola con la lengua) y se está muy quieta, mientras que la madre sí que huele y hace ruido al moverse, el lobo probablemente seguirá a la madre y no encontrará a la cría. Si el lobo alcanza a la madre, mala suerte, la cría morirá también dentro de unas horas. Pero si la madre consigue escapar, dentro de un rato volverá con su cría y seguirá dándole de mamar.
Pero si la cierva fuera goteando leche, ningún lobo que se precie podría perder el rastro.
Como el reflejo de eyección está condicionado, la secreción de oxitocina se interrumpe cuando la cierva se asusta. A diferencia de la prolactina, que tarda varias horas en bajar, la oxitocina es rápidamente destruida y sólo permanece un par de minutos en la sangre; si la hipófisis deja de producirla, pronto no queda nada (por eso cuando se usa la prolactina para acelerar el parto se ha de administrar continuamente, en gota a gota; no serviría de nada poner una inyección de prolactina cada tres horas). Para mayor seguridad, la adrenalina, que producen los animales asustados, inhibe directamente los efectos de la oxitocina. Probablemente, el mismo mecanismo puede inhibir el parto cuando la madre está asustada. Una hipopótama adulta, una rinoceronta, una jirafa, no tienen nada que temer de las hienas; pero la cría recién nacida sería una víctima fácil. La presencia de un peligro puede inhibir la producción de oxitocina y retrasar el parto durante unas horas, hasta que el peligro ha pasado. Tal vez por eso algunos partos son tan difíciles en el medio extraño del hospital, rodeada de desconocidos, y la mayor parte de las mujeres se sienten mejor si su marido u otro familiar las acompaña, mientras que otras prefieren dar a luz en su casa, ayudadas por una comadrona a la que conocen bien.
Perdón, ya me iba por las ramas (¿tal vez porque desciendo del mono?).
Dejamos a nuestra amiga cierva regresando junto a su cervatillo. Como ya no está asustada, la adrenalina desaparece de su sangre, el reflejo condicionado se vuelve a desencadenar, la leche vuelve a salir y la cría mama tan contenta. Pero, si en vez de una cierva es una mujer, la cosa puede que no sea tan fácil. Además de la madre y su bebé, por allí están la abuela, el marido, la suegra, la cuñada, la vecina, el médico y la enfermera, y algunos de ellos, si no todos a la vez, van a prorrumpir en amenazas: «¿Se te ha cortado la leche por un disgusto? A una prima mía le pasó lo mismo, y el niño casi se le muere de hambre; su marido tuvo que salir corriendo a buscar una farmacia de guardia para comprar leche, porque era sábado por la noche...».
Ya no es el miedo al lobo, sino el miedo a no tener leche lo que aumenta el nivel de adrenalina y disminuye el de oxitocina. El niño intenta mamar pero casi no sale leche; el niño se enfada y protesta, la suegra aprovecha para marcarse un tanto:
«¿Ves? Le estás pasando los nervios con la leche. Ya te dije que en tu estado más vale que te dejes de tonterías y le des un biberón». La madre empieza a llorar y se asusta todavía más...Una de las mejores maneras de fastidiar la lactancia es asustar a la madre, convencerla de que no va a poder, de que dar el pecho es muy difícil... Es una estrategia habitual de los fabricantes de leche artificial.
Pero, ¡ojo!, no estoy diciendo que las mujeres asustadas, nerviosas o estresadas no puedan dar el pecho. ¡Claro que pueden! La lactancia materna no es una delicada flor de invernadero, sino una de las funciones más robustas de nuestro organismo.
Una función vital (no para la madre, pero sí para su cría). Todos nuestros órganos pueden fallar (de algo hay que morir), pero quedarse sin leche es tan raro como tener un paro cardiaco o una insuficiencia renal.
Quienes hablan del estrés de la vida moderna olvidan que somos la primera generación del país que se ha ido a la cama cada día con la seguridad de que al día siguiente también comerían. Las mujeres han dado el pecho durante milenios, en situaciones mucho peores. Han dado el pecho cuando vivir 35 años se consideraba «llegar a viejo», cuando la sequía anunciaba el hambre, cuando la guerra asolaba sus hogares, cuando trabajaban como esclavas, cuando las epidemias diezmaban pueblos y ciudades. El efecto del estrés sobre la lactancia es temporal: la leche no sale en seguida, el bebé se enfada y llora un poco... sigue mamando, porque tiene hambre, y la leche acaba saliendo, por estresada que esté la madre. Lo que ocurre en la actualidad y no había ocurrido nunca antes es que, cuando el bebé llora y se enfada, la madre le da un biberón.
No son los nervios y preocupaciones los que hacen que se vaya la leche, sino los biberones"

dijous, 11 de juny del 2009

Bésame mucho ja té edició en català : Omple'm de petons


Una versió corregida i actualitzada d’un llibre que ha venut més de 100.000 exemplars. Amè i divertit, però sobretot didàctic: els pares trobaran resposta als milers de preguntes que es fan cada dia sobre els seus nadons.


Més amor per als nostres fills.

Aquest és un llibre escrit en defensa dels nens i dels sentiments materns més profunds. Contra les teories que propugnen l’ús de la força, el càstig o la disciplina excessiva, el doctor Carlos González defensa una educació basada en l’amor, el respecte i la llibertat, explica el perquè de molts comportaments infantils com el plor o la por, i ens ajuda a entendre, des d’un punt de vista natural, les causes que fan que els nostres fills actuin d’una forma determinada. Ja és hora de donar una resposta raonada a totes les preguntes que es fan les mares i els pares: per què els nens no volen dormir sols?, per què ploren?, per què criden la nostra atenció?, per què són gelosos?, què és l’insomni infantil?



Omple’m de petons ens ensenya com respectar els nostres fills, com entendre les seves queixes i com atendre el seu plor.
És un llibre dolç i de lectura senzilla, que t'ajuda a entendre els nadons i et convida a comunicar-te al màxim amb ells. L'autor diu que el va escriure en defensa dels nens i de les mares que es moren de ganes d'agafar i bressolar els seus fills i no ho fan perquè algú els ha dit que això es malcriar-los. Ell ens convida a totes les mares a enganxar-nos literalment a la canalla. Ens convida a allargar tan com puguem la lactància materna, a dormir amb ells i portar-los a coll tot el dia i ens explica lo bons que som els humans només de néixer i lo absurdes que poden arribar a ser les teories conductistes d'ensinistrament com el mètode Estivill. (mètode que creu que adormir-se i clapar tota la nit seguida és un aprenentatge que com abans es faci millor per la criatura i pels seus pares). El text de'n Carlos Gonzalez, ple d'ironia, va desmuntant tots els arguments que defensen actituds educatives que li semblen poc naturals i gens agradables pels nens (tipus 'posar límits', 'donar una cleca a temps', 'posar horaris a la lactància o calendari als bolquers').
Omple'm de petons és un llibre bonic que t'obre els ulls amb moltes de les coses més tendres dels nostres fills i de la manera de com tractar-los i en recomano una fullejada, a totes les mares (De fet, jo recomano, a totes les mares llegir força sobre el tema de la maternitat i la criança, que ara que ja no vivim amb les àvies i, moltes no hem vist pujar canalla de prop, hi ha moltes coses que se'ns poden escapar).



"Perquè el temor de malcriar un fill per excés d’atencions és una llegenda.Una visió de la criança dels fills oposada al mètode Estivill. Els dies més feliços del teu fill són a punt d’arribar. Depèn de tu."
(Rosa Jové, psicopediatra i autora de Dormir sense llàgrimes)


Carlos González És llicenciat en medicina per la Universitat Autònoma de Barcelona i es va formar com a pediatra a l’Hospital de Sant Joan de Déu. És fundador i president de l’Associació Catalana Pro Lactància Materna, ha impartit cursos sobre lactància materna per a professionals sanitaris i ha traduït diversos llibres relacionats amb aquest tema, a banda de ser el responsable del consultori sobre lactància materna de la revista Ser padres. El seu llibre, Mi niño no me come, on desdramatitzava el problema de la inapetència infantil i donava les claus per resoldre’l, ha estat un èxit de vendes.

divendres, 5 de juny del 2009

Cuando la vida cura


Avui he vist una entrevista que m'ha impressionat moltíssim al programa "Els Matins" de TV3.

Han entrevistat una família que desgraciadament té una filla malalta de leucèmia que necessita un transplantament de medula per a poder sobreviure a aquesta dura i cruel enfermetat, i que davant aquest fet prenen la dura decisió de concebre un altre fill per a poder així salvar la seva filla...

Han entrevistat a l'Antoni Salgado, cap de la unitat de gestió del coneixement de l'Institut de Recerca de l'Hospital Vall d'Hebron, i a la Esther Gonzàlez, mare de l'Erine i l'Izel.

Ara la Esther, explica la seva experiència en un llibre.

Podeu mirar el vídeo clicant aquí

Tant de bo, molt aviat, no sigui tant difícil i costós el poder salvar la vida de les persones amb enfermetats tant greus com aquesta i que aquesta mena d'intervencions siguin completament subvencionades per la Seguretat Social, entitat pública que totes i tots gestionem i que de vegades ens resulta tant i tant llunyana quan de veritat la necessitem...