divendres, 18 d’octubre del 2013

Violència masclista en l'àmbit laboral, viva i present a les comarques pirinenques

Ja fa 5 anys d'ençà que vaig venir a viure al pre-Pirineu català, m'han passat infinitat de coses, bones i dolentes, bé això forma part de la vida per descomptat, visquem on visquem sempre ens passen coses bones i dolentes.
Però una de les coses que més m'han afectat de viure aquí, és la manca de feina, estic d'acord que estem en temps de crisi i que a tothom li resulta molt difícil trobar feina, ja que la demanda ha triplicat pràcticament la oferta de feina en els últims mesos.
Ara bé, no vull parlar de la crisi en sí, que ja és un problema més aviat d'estructura i d'organització política, en realitat vull parlar del masclisme, dels rumors masclistes, de les dones que els pateixen, en definitiva i des d'un punt de vista objectiu de tot plegat, d'aquesta societat retrògrada que margina les dones pel sol fet de ser dones que volen ser lliures, treballar i ser independents, aquesta societat que enlloc d'educar-nos amb i des del respecte, ens fa éssers maleducats, que segueixen "usant" les dones pel seu benefici personal, uns per penjar-se medalles per "haver contractat una dona" com si això fos quelcom d'important, cosa que hauria de ser completament normal; d'altres per posar-se-les per "haver-se tirat la secretària, o infermera de torn", al cap i a la fi, tot plegat no deixa de ser violència sobre la dona directe i disparant a matar, violència que fins i tot a base de sentir-la dia rere dia ens sembla normal, aquests comentaris despectius, siguin realitat o ficció, fan que moltes dones o siguem despatxades de la feina o no poguem trobar feina, o senzillament ens resulti molt més difícil de trobar-la pel sol fet de ser dones.
Per circumstàncies de la vida, hem esdevingut un blanc fàcil de crítiques algunes constructives, d'altres destructives. A les persones moltes vegades ens desencaixa la visió de futur, el canviar radicalment de vivenda, en el meu cas, per exemple, el passar de viure a una gran ciutat a viure en un poble petit, i si es té la desgràcia de patir algun problema o dificultat en la vida privada, la cosa es complica, aumentant de forma sobtada els típics rumors morbosos que corríen per aquests carrers en època de dictadura, què dic corrien... corren encara, i molts de nosaltres els alimentem com si d'això ens haguéssim d'atipar.
Sóc mare soltera, estic a l'atur com tantes altres dones, entenc les bases del masclisme, i l'entenc i el conec perquè vaig formar part del col·lectiu de dones maltractades, he lluitat contra la violència masclista tant com he pogut, quan encara pocs en parlaven, quan cap dona podia dir que el seu company la maltractava perquè si ho deia "quedava com una fleuma", quan si tenies algún "blau" t'havies de maquillar per a què ningú ho notés, quan encara no estava de moda el ser una "dona maltractada"...i encara veig que hi ha massa gent que s'omple la boca i va a manifstacions en contra de la violència de gènere, i es posen el llacet lila l dia contra la violència sobre la dona i demà serà un altre dia, i no s'adonen que aquesta violència és viva als nostres carrers, entre nosaltres, entre els nostres veïns, moltes vegades amagada en el fons dels nostres ideals més profunds, està viva cada vegada que titllem a una dona de "fresca" com si això fos quelcom a penalitzar per la societat,  o com si aquest fet fos un afegit per a no contractar aquella persona, o al contrari, contractar-la amb afany d'humiliar-la, vexant-la, oferint-li cites a soles amb el gerent de l'empresa, etc..
Tots aquests anys que porto vivint aquí no ha passat dia ni anècdota que no m'hagi quedat gravada, la falsa moral que regna encara en aquests petits pobles està fent la vida de moltes persones un infern, pobles on la dona, fins no fa gaire, no aspirava a més que a casar-se, tenir fills, fer feliç al marit, en definitiva ha passat de ser una bona mestressa de casa, discreta i amable, a tenir una independència econòmica i social,cosa que sembla que fins i tot faci mal de veure, i per aquest motiu són assenyalades amb el dit pels sectors més radicals de cada poble, dones separades, mares solteres, dones divorciades, dones inmigrants, d'Andalusia, de Barcelona, de Cuba, de Colòmbia, de Rússia, etc. que van venir aquí amb il·lusió, amb la ment oberta, amb ganes de conèixer altres cultures i maneres de viure, o simplement amb la idea de fugir de les grans ciutats i trobar pau en aquests agradables poblets pirinencs, una pau que moltes no troben ja que aquesta societat masclista vol trepitjar i trepitja només perquè són un objectiu fàcil i vulnerable, la majoria estan "soles" i ni els serveis socials ni la major part de la societat les ajuden, i l'altra cara de la moneda, homes i dones "decents", respectables, que van a missa els diumenges, moltes vegades polítics, empresaris i empresàries, funcionàris, mestresses de casa, que per a contribuïr més encara a degradar aquests pobles petits, es limiten a criticar aquestes dones i enfonsar-les encara més, fent comentaris com "jo m'encarregaré que aquesta dona no trobi feina mai més en tota la comarca" o "aquella meuca? no serveix per a res més que per anar-se'n al llit amb homes..." això aquí i a la Xina és violència de gènere, o violència masclista, al cap i a la fi és violència, i és tant culpable l'autor del comentari com el que l'escolta i l'aprova i a més a més el porta a terme...
Dones, joves, grans, casades, mares, àvies, mares solteres sense família, que viuen en pobles aïllats, que no tenen feina, i que aquesta societat encara tanca les portes per a que no puguin ni tant sols respirar, i el pitjor de tot és que totes patim aquest masclisme dia rere dia, directa o indirectament, i si no fem res per sol·lucionar-ho, deixarem aquest problema a les següents generacions, com ha passat amb la nostra.
Si us plau, prou masclisme, prou violència masclista, prou dobles morals, prou violència sobre la dona, tant al carrer com en l'àmbit laboral, llegiu més, obriu la vostra ment tancada, deixeu de fer mal a éssers humans que l'únic que volen és treballar per a poder menjar, en definitiva, per a poder sobreviure, com tothom, res més.