Ahir vam tornar després de dues setmanes per la costa brava. Vam marxar, si no recordo malament cap el 16 de juliol i vam fer una mica de ruta, Collada de Toses, Castellfollit de la Roca, Besalú... a Castellfollit hi vam parar més que res per la curiositat de veure un poble construït a sobre d'una roca (bé més aviat d'un penya-segat) ens ho vam mirar des de dalt i des de baix, i realment és impressionant, els qui tinguin la finestra al penya-segat deuen tenir el vertigen més que superat! :-o
I bé, vam berenar una mica i vam continuar el camí, propera parada Besalú.
Allà ja estàvem una mica cansats, vam recórrer una mica el centre turístic de la vila, vam visitar el Museu de l'Embotit (molt maco per cert!) ens van deixar fer un tastet d'embotits i ens vam firar una llonganissa boníssima. I tornem al cotxe! Ja no vam fer cap parada més, a part que cap a l'alçada de Palamós vam trobar retenció i ja se'ns va fer molt tard.
Un cop a Begur, sol, platja, i descans, encara que amb el petit poca estona es pot descansar! Però ja l'estar a la vora del mar reconforta i a mi, personalment, m'enforteix l'ànima. Tot i que m'agrada més anar-hi a l'hivern ja que no hi ha tanta massificació de turistes...
La tornada va estar millor que l'anada. Vam traçar una ruta per la Catalunya Nord amb un parell de pobles de parada, llàstima ens hi vam entretenir bastant pel camí, i finalment només vam parar a dinar a un mirador prop de St Marsal, poblet on més tard vam parar a fer un cafè au lait, que si arribo a saber que em portarien un tanque de cafè amb llet, li especifico que el volia petit, (és el que té no saber francès oi?)
El que passa és que tenia la petita esperança que es parlés català en algun d'aquests petits poblets, però res... o Francès o Anglès i si molt els apuraves, una mica de Castellà, però el català semblava que els hi fes grima.
La propera parada va ser Vilafranca de Conflent, un lloc amb moltíssima història que no vam poder acabar de veure del tot.
Hi vam arribar cap allà les sis de la tarda, i vam fer una mica de volteta per les muralles exteriors i el poble, molt turístic per cert, i ple de botiguetes de souvenirs amb motius catalans, això si, allà ni Déu parla ni entén el català! En un d'aquests souvenirs vam trobar tot de productes de la terra i la dependenta en explicava en un francés castellanitzat, què era cada cosa, oli catalàn, vinagre catalàn, safrà catalàn... però sense donar-nos cap mena d'explicació del producte en qüestió.
També vam topar amb una galeria d'art, i allà hi vam trobar la típica artista que acaba de tornar del Tíbet, renovada i amb una ment més oberta que ens insistia en vendre'ns una tela on hi havia pintat la típica monja tibetana amb un fons vermell, pel mòdic preu de 400 €, segons ella estava de súper-oferta. "Un altre producte típic català", vaig pensar, insistia tant que el Guillem li va haver de dir que no teniem casa i que per tant no el podriem penjar enlloc, i al final jo vaig rematar la conversa dient-li que "com que a mi també m'agradava pintar ja li faria una rèplica al meu estil..." Li va canviar la cara, ara ja no volia continuar la venda :S Bé, era la típica conversa en la qual ni saps com és possible que t'hi hagis enmerdat, i a sobre que li donavem llargues, no hi havia manera de deixar-la enrera, que pesada...
Finalment vam arribar a l'entrada de Fort Libèria, un fort situat damunt del poble de Vilafranca de Conflent, enllaçat amb aquest per una escala subterrània de 734 esglaons. Hi havia una dona que tenia un xiringuito muntat a l'entrada del Fort i hi venia les entrades i donava informació sobre el funcionament de l'excursió subterrània. Vaig pensar que a l'estar donant informació a visitants, etc, m'entendria el català, però per enèssima vegada, la seva resposta em va caure com una gerra d'aigua freda:
-Non, catalan non... en espagnol por favor...
Res, ens vam comunicar mig en castellà mig en indi, i em va acabar donant una octaveta amb la informació del recorregut traduïda en 5 idiomes (aquí si que hi era el català!)
La veritat és que tampoc teniem ganes de fotre'ns tal patejada després de tantes hores com portavem de viatge. A més ja eren les set de la tarda i gairebé era l'hora de sopar.
Vam aplaçar l'excursió per un altre dia i vam decidir anar a sopar, a tastar la meravellosa cuina catalana que ofereixen a la Catalunya Nord. Pensava que seria un desastre, ja que pel que vam constatar l'idioma el tenen més que perdut, tot i ser oficial des del 2007 (vegeu la Carta en Favor del Català)
Però aquí van guanyar algun punt, llàstima no haver fet cap foto, però ja estàvem prou atabalats menjant i controlant que l'Oriol no ens donés la tarda!
Al restaurant van ser molt atents, tot i no haver reservat taula ens van fer un lloc, i van treure una trona per l'Oriol.
De primer vam demanar unes terrines de foie pel Guillem i una amanida amb formatge de cabra per mi, de segon el plat estrella, Fideuà! Molt bona, no m'ho esperava això, tenia gambetes, musclos, navalles, i es distingia una picada d'all i fruits secs que li donava un toc molt bo. Mentrestant l'Oriol s'estava comportant! De postres vaig demanar crema catalana, boníssima, encara que pel meu gust s'havien passat amb la canyella. El Guillem va demanar mel i mató, la mel molt bona, però el mató es veu que tenia un gust extrany (el vaig tastar i em recordava al filadelfia, curiós oi?)
Tot plegat resultava com si la cultura catalana fos només una marca a la Catalunya Nord, perquè el que és la cultura en sí s'ha perdut i només la pots trobar als souvenirs i als llibres d'història que suposo deuen conservar amagats sotaterra, per que el que és a la superfície ni s'ensuma l'idioma. Espero que la propera vegada que hi tornem s'hagin posat les piles i li donin una mica de corda al català!
Entre pitus i flautes vam marxar a dos quarts de deu, voliem parar a un poble d'allà als voltans que es veu que hi han uns banys naturals d'aigua calenta, però ja era massa tard i vam anar tirant camí cap a casa.
En resum, les vacances genials, el pobles també, encara que sempre quedi mooolt per veure.
