El passat divendres, la meva germana petita, de 12 anys, va anar a l’ institut, com cada dia.
És una noia com poques, aplicada, estudiosa a la que li encanta l’escola i que fins i tot, encara que estigui malalta, prefereix anar a classe que quedar-se a casa.
Aquell divendres, la meva germana, va tenir un descuit, es va deixar el llibre de català a casa. Va estar patint tot el matí pensant què faria a classe sense el llibre… angoixada fins i tot…
Quan va arribar l’hora de català, el professor va entrar a classe, va passar llista, i començà amb la lliçó del dia. Quan una alumna va destorbar la seva feina com a “mestre”, per a dir-li que s’havia descuidat el llibre a casa… que què podia fer?
Aquest professor, d’aquest institut, li va contestar que el que havia de fer era escriure per la setmana vinent 500 vegades “no em tornaré a deixar el llibre de català a casa mai més, encara que sigui el darrer dia de classe” i va continuar amb la seva feina, quedant-se tant ample, i deixant a aquesta alumne amb un càrrec de consciència i un sentiment de culpabilitat enorme, a banda del mal de canell que et deu quedar després d'escriure tal burrada.
Aquest càstig, gens educatiu, és un clar exemple que el maltracte psicològic continua existint a les nostres aules, i això no és nou, fa molts anys que s’imposa i crec que l’únic que s’aconsegueix amb això és “mal educar” i no “educar”, fer repetir a l’alumne la mateixa frase com si fos “tonto”, deixant de banda el diàleg i la comprensió i creant-li un sentiment de ràbia i impotència, que per res del món es mereix.
Però donem-li la volta a l’assumpte… Imaginem per un moment, que aquest professor, posem per cas, hagués de fer algun curset, i que per descuit, un dia, es deixés el llibre a casa... i el mestre li fes copiar 500 vegades la frase “no em tornaré a deixar el llibre a casa..." Què en pensaria llavors? ...Suposo que riuria, i potser fins i tot pensaria “però què s'empatolla aquest ara? No sóc cap nen jo...sóc un adult que actua amb total responsabilitat i consciència dels meus actes...”
No escriuria les còpies i no passaria res. Al contrari, s'esforçaria en recordar que si el proper dia no porta el llibre es perdrà bona part de la lliçó del dia.
Potser ens hauriem de plantejar d’eliminar moltes d’aquestes lacres educatives de les nostres escoles, i començar a educar amb el diàleg, i explicant les coses, encara que ens repetim, encara que ens fem pesats... i no caure mai en els càstigs absurds com el fer escriure en un paper una frase inútil, que només denota una actitud fatxenda, gens professional i una mentalitat totalment retrògrada i antiquada.
Com a mare, m’esforço cada dia més per a educar al meu fill amb respecte i amor, no vexant-lo, ni maltractant-lo física ni psicològicament, intentant que sigui una bona persona, però sempre emprant el diàleg com a eina educativa, mai amb violència com a eina de càstig, ja que educant amb violència només s’aconsegueix violència, i si volem viure i convertir aquest món en un món millor, on tothom es respecti, hem de començar per a educar els nostres fills com a persones, no com a burros.
I sap greu que tot aquest esforç es vegi minat per un professoret de pacotilla que, com bé ha demostrat, ni sap educar ni té cap mena d’educació i respecte per l’altri.
Recordo una professora que tenia a l’EGB, molt bona per cert, però a la vegada estricta i sèria, i que sempre insistia en explicar-nos, que no per molt que repetim com a lloros una qüestió, l’acabarem entenent, només ho aconseguirem intentant analitzar-la detingudament, pensant, amb calma. I val a dir que tenia tota la raó del món. No per escriure una còpia 500 vegades entendrem què hem fet malament...
Sempre he respectat i admirat la docència i entenc que no ha de ser tasca fàcil, però de vegades hi ha excepcions, i docents que no mereixen realitzar la seva feina, per la seva ineptitud a l’hora de resoldre problemes tant bàsics i per educar de la pitjor manera que una persona com cal ho hauria de fer, oblidant-se de respectar-se un mateix i als altres, cosa que no hauriem d'oblidar mai, sense excepcions.
